ACTITUDS ROGERIANES

INTRODUCCIÓ

Aquesta pràctica número 7 la podem lligar amb la número 6 ja que totes dues són de personatges de la Psicologia Humanística.

Aquesta pràctica té com personatge que és un dels més nomenats dins de l'àmbit de la psicologia. Aquest al que ens referim és Carl Rogers.

Psicologia Humanista

Com que la Psicologia Humanista l'he explicat a la pràctica anterior només diré que aquesta és la tercera força del la Psicologia.

A l'igual que a la pràctica sis ens vàrem centrar amb Abraham Maslow en aquesta treballarem sobre una de les teories de Carl Rogers.

Biografia

Carl Rogers va nèixer el 8 de gener de 1902, a Oak Park, Illinois, un suburbi de Chicago. Va ser el quart fill de sis fills. Va començar la seva educació acadèmica directament en un segon grau ja que sabia llegir fins i tot abans de començar el parvulari.

Carl va passar una adolescència amb una estricta educació. Va ser una noi força solitari, independent i autodisciplinat.

Va anar a la Universitat de Wisconsin a estudiar agricultura. Després de graduar-se, es va casar amb Helen Elliot, es va mudar a Nova York i va començar a anar al Union Theological Seminary, una famosa institució religiosa liberal. Aquí, va prendre un seminari organitzat per estudiants anomenat "Why am I entering the ministry?" Després d'aquest seminari va començar a dubtar sobre la seva religió i va canviar. La pèrdua en la religió seria, per descomptat, el guany de la psicologia. Rogers es va canviar al programa de psicologia clínica de la Universitat de Columbia i va rebre el seu PhD en 1931. No obstant això, Rogers ja havia començat el seu treball clínic en la Rochester Society for the Prevention of Cruelty to Children (Nova York). En aquesta clínica, aprendria la teoria i aplicacions terapèutiques d'Otto Rank, qui li incitaria a agafar el camí del desenvolupament de la seva pròpia teoria.

Carl Rogers és un Psicopedagog nord-americà, famós pel seu mètode de psicoteràpia no directiva per a esquizofrènics. Al 1939 va fundar un centre independent de psicopedadogia a Rochester. Després, al 1940, se li va oferir la càtedra completa a Ohio. Dos anys més tard, escriuria el seu primer llibre "Counseling and Psychotherapy". Més tard, el 1945 va ser convidat a establir un centre d'assistència a la Universitat de Chicago. En aquest lloc, el 1951, va publicar el seu major treball, la Teràpia Centrada en el Client, on parlaria dels aspectes centrals de la seva teoria. El 1957, va tornar a ensenyar en el seu “alma mater”, la Universitat de Wisconsin. Desafortunadament, en aquest moment hi havia seriosos conflictes interns en el Departament de Psicologia, el que va motivar que Rogers es desil·lusionés molt amb l'educació superior.

Al 1963 va reprendre la investigació, però per llavors el seu mètode ja s'havia generalitzat, especialment en l'ensenyament. Rogers va basar el seu mètode terapèutic en la implicació directa terapeuta-malalt, sense permetre que la tradicional distanciació mèdica o psicoanalítica interferís en l'evolució clínica de l'esquizofrènic. Un mica més tard al 1964, va acceptar feliç una plaça d'investigador a La Jolla, Califòrnia. Allà atenia teràpies. També va donar força conferències i va escriure, fins que va morir al 1987.

Les seves principals obres són: El tractament clínic dels nens difícils (1939), Psicoteràpia i relacions humanes (1942), Psicoteràpia centrada en el client (1951) i El procés de convertir-se en persona (1961). En el seu últim treball (Sobre el poder personal, 1979) va concebre la relació interpersonal com el mitjà idoni per aconseguir un canvi social pacífic.

Carl Rogers va ser el primer que es planteja fer entrar una càmera de vídeo en una sala de psicoteràpia. Ell defensava que dins de cada ésser humà hi havia una tendència al creixement i una tendència a l'actualització. Diu que a la persona no se li ha d'explicar com ha de créixer, cada persona posseïx en el seu interior la saviesa per saber com ha de créixer, creu que únicament s'han de tenir les condicions òptimes per a que aquesta es desenvolupi. Diu que les condicions òptimes estan en base de que les relacions, contextos i organitzacions siguin saludables o insalubres. Per a Rogers l'únic expert és la pròpia persona.

Que les condicions siguin favorables és el que fa facilitador que la persona pugui satisfer les necessitats humanes establertes per Abraham Maslow. També defensa que si l'altre persona, les que ens envolten, han experimentat i assolit les tres actituds bàsiques és donaran les condicions òptimes per a que la persona també les pugui desenvolupar i assolir.

Les tres actituds bàsiques són:

1. Acceptació incondicional: acceptar les persones pel que són, separar el que és del que fa. (no tenir prejudicis) Fa una distinció entre que fa una persona i en el que és en si mateix.
2. Comprensió empàtica: posar-nos en la pell de l'altre. Experimentar-lo des del punt de vista de l'altre. Posar-nos en els mocassins de l'altre
3. Autenticitat, Congruència, Coherència. Sentir pensar i actuar en la mateixa línia. (fàcil de dir però molt complicat de dur a terme)

Ambient favorables, si les persones que ens envolten tenen aquestes actituds bàsiques.

1. Acceptar-se
2. potenciar els punts forts
3. no entrar en contradiccions

Rogers diu que: amb un minut a l'any d'una autèntica comprensió empàtica en faríem prou

Empatia: ell creu que podem deixar de banda el nostre jo per sentir i posar-nos al lloc de l'altre, però sentin el de l'altre però sabent que és de l'altre. Anomena “mazmorras” a aquella part del jo que no permetem conèixer. Rogers a diferència d'altres personatges no parla de pacient sinó que parla de clients.

Podem dir doncs que en tota la seva extensió, la teoria de Rogers està construïda a partir d'una única “força de vida” la que ell anomena tendència actualitzant.

PRÀCTICA:

Comentari reflexió del documental de “60 minuts”: pensant en els altres.

Aquest documental PENSANT EN ELS ALTRES amb el títol original “Learning to care” és un reportatge produït per NHK, Japó. Aquest, realitzat amb especial cura i amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics que és relacionen molt estretament amb la concepció humana que té la Psicologia Humanista.

El reportatge va ser gravat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, una ciutat d'uns vuit mil habitants. Aquest ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares. Durant el reportatge se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió. S'ha de tenir en compte que és un mestre, que a l'igual que tots els altres, s'ha d'enfrontar també a la falta de concentració i al poc entusiasme dels alumnes cap al aprenentatge. Tot i les complicacions El mestre Kanamori amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure.

El reportatge, entre d'altres, ha obtingut el Gran Premi en el Festival de Banff 2004, la medalla de bronze en el Festival de Nova York, el Gran Premi en el Festival de Televisió del Japó i la Medalla d'Or en el Festival Internacional dels Estats Units de Religió, Ètica i Humanitats.

Enllaç del documental: http://vimeo.com/12609462

REFLEXIÓ

Respecte al documental puc dir que és un treball molt enriquidor del que no he pogut resistir la temptació i l'impuls de compartir amb la gent que m'envolta i sobretot amb les meves amigues psicòlogues. És un documental que fa reflexionar i et porta a valorar el teu moment actual. Crec que el missatge que transmet és clar, si tu no respectes al altres i no comparteixes el que sents mai podràs estar tranquil amb tu mateix i això du a la persona a no poder valorar el que té i el que ha aconseguit.

El lema “ser feliços” em va fer negar els ulls de llàgrimes. Buscar la felicitat és quelcom que ens acostumen a dir que és impossible que no és una meta sinó un estat. Jo penso que sí és així però per altra banda també penso que no podem ser tant pessimistes. La felicitat la tenim idealitzada i això és el que ens fa en moments sentir-nos frustrar. És important doncs poder fer un coneixement de nosaltres mateixos per a poder saber que és el que necessitem i que és el que busquem, què significa per a nosaltres tenir les necessitats cobertes i fins a quin punt això que pensem és així en realitat. En aquesta societat en la que vivim constantment rebem bombardeig d'informació: anuncis, cartells, cançons, ... jo recordo el primer cop que vaig anar a Barcelona. Va ser una dia que vaig agafar molt i molt mal de cap i anys més tard vaig pensar perquè els primers cop que anava a Barcelona o a grans ciutat sempre agafa mal de cap, ja que actualment vivia allà i ja no em passava. A una de les conclusions que vaig arribar va ser que la quantitat d'informació que m'arribava saturava els meus sentits i provocava així aquell mal de cap. El que vull dir amb això és que no som conscients de la quantitat d'informació que rebem i en aquesta gairebé sempre ens diu que és el que em de fer per ser feliços o per estar contents. “ si compres “X” tindràs més amics” “Si consumeixes el producte “A” et sentiràs millor amb tu mateix”... Fins a quin punt sabem realment el que volem o necessitem? Realment el que creiem que ens farà feliços és el que creiem?

Per a mi el missatge intern que dóna el professor Toshiro Kanamori és que la felicitat no l'aconsegueixes tenint coses sinó de poden-te conèixer a tu mateix i podent compartir amb els altres la teva essència. Més o menys el missatge seria: el camí a la felicitat i el camí al propi coneixement és la comprensió del que senten els altres.

Crec que amb les “Cartes de la llibreta” on els alumnes escriuen els seus pensaments, emocions, situacions... mostren realment el que senten: alegria, fermesa, gratitud... és una manera pràctica de extreure d'ells les coses més importants que pensen i que viuen. Escriure, des del meu punt de vist, és una de les maneres més còmodes de treure i expressar el que sents. Les idees en el si d'elles mateixes queden més ordenades i a l'hora d'intentar expressar busques i per tant te n'adones del que realment estàs vivint el moment. Per a mi és una bona manera per no divagar dins dels teus propis pensaments.

Crec que en una pràctica anterior vaig fer referència a un tractament que estic seguint, doncs avui crec necessari tornar-ho a nombrar. El tractament que segueixo, entre altres coses, consta de formar part d'un grup d'auto-ajuda. Veient aquest documental he entès perfectament com es sentien els infants a l'hora d'esposar davant dels altres les seves cartes i també els altres al escoltar-les. A l'igual que els alumnes del mestre Kanamori jo en el transcurs del meu tractament he pogut descobrir que al llarg de la vida moltes vegades pensem que les coses que ens passen únicament ens passen a nosaltres, que som estranys i fins i tot a vegades dolents per tenir determinats pensaments. Ells al llegir les cartes en veu alta produeixen un efecte en els altres, com per exemple el cas de la carta d'en Ren sobre la mort de la seva àvia, que els mostra que no estan sols i que és millor compartir el que senten “El dolor és menor si el comparteixes” ja que quan aconseguim dir aquests pensaments en veu alta, primerament, perden força i més tard t'ajuden a adonar-te de que no ets l'única persona que els té, ni la única que pateixes o que s'angoixa per un tema concret.

Aquesta manera de funcionar ajuda a aconseguir un desbloqueig emocional que a vegades es crea sense consciència quan ens diuen “no ploris que ja ets gran” o amb frases semblants.

Com a futurs psicòlegs però sobretot com a persones aquest documental és una bona manera de fer un tomb a la visió que tenim actualment de la nostra vida i també dels nostres actes.

Per tant com a resum de la pràctica i de la reflexió em quedo amb el lema:

“Si una persona no és feliç no ho serà ningú”