REDES - Los 12 pilares de la Inteligencia

Volia compartir amb vosaltres aquest documental del Canal Redes de TV1. Amb anterioritat,  en altres asignatures, ja hem tingut el plaer de veure algun altre capítol d'aquesta serie de documentals dirigits i presentants per Punset però a continuació us deixo el link d'aquest per a veure que us sembla.

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20110130/redes-20-12-pilares-inteligencia/1001780.shtml

En aquest documental Punset parla de la inteligència i intenta respondre les preguntes: Què és la inteligència? es pot arribar a medir amb precisió? quins son els seus ingredients?. També parla de l'existència de les noves tècniques i eines que s'utilitzen avui en dia per a poder comprendre més sobre la inteligencia humana. 
 

DIAGRAMA SISTÈMIC

INTRODUCCIÓ

Com vam dir a la pràctica anterior el plantejament de la teoria sistèmica no considera la persona individualment sinó en conjunt, per tant els individus no són un què aïllat sinó que formen part de xarxes de relacions. Per tant els problemes són entre les persones i no en les persones.

L'element més important és l'idea de causalitat circular que com vam dir la pràctica anterior defensa que tot és: causa i conseqüència. I per tant, no és pot establir què és causa i què conseqüència.

Aquesta pràctica està centrada en un element dins del diagrama sistèmic.

Aquest element és la Teràpia familiar estructural. És un tipus de model de tractament que ens ha aportat una bona eina: el diagrama sistèmic. El creador d'aquest és:

Salvador MINUCHIN

Minuchin va néixer a Argentina al 1921. Al 1950 es va traslladar a EE.UU per a estudiar Psiquiatria. És un destacat terapeuta familiar i creador de la teràpia familiar estructural (1974). Als anys '60 les seves concepcions sobre la importància de les estructures i els límits en els contextos familiars van crear efecte sobre els psicoterapeutes de l'època que van començar a tractar les famílies en lloc de treballar únicament amb individus.

http://www.youtube.com/watch?v=91wTCgPa_xw&feature=related.

El model de teràpia familiar estructural entén la família com un sistema que te tendència a defensar la seva estabilitat davant els canvis de les condicions i influències tant internes com externes i diu Minuchin que això afavoreix la disfuncionalitat a partir dels mecanismes per mantenir el patiment a la família a alguns dels seus components.

Els grups i les famílies tenen una estructura. Des de aquest punt de vista hi hauria una divisió classificatòria entre: famílies amb estructura estàndard i famílies amb estructura no estàndard, i no existirien les famílies desestructurades ja que totes tenen una estructura. Hi ha una idea generalitzada de que els fills i filles de famílies “desestructurades” desenvolupen problemes segur. Això, avui en dia, sabem que és un prejudici i que no és sempre així ja que els infants de famílies amb una estructura estàndard també poden presentar indicadors i símptomes. Des del punt de vista de Minuchin qualsevol pot presentar símptomes perquè el benestar i malestar no depenen de l'estructura sinó del tipus de relacions que s'estableixen entre les persones que formen part del sistema.

A part de les teories altres conceptes importants serien el concepte de jerarquia i i relacionat amb aquest el de poder. Aquests dos conceptes van vinculats amb el concepte de responsabilitat. Diferents graus i nivells de responsabilitat. No es pot atorgar el mateix grau de responsabilitat a cada un del components del sistema ni tampoc el repartiment de poder ha de ser equitatiu. (entenem poder com al possibilitat de prendre decisions) Minuchin diu que si es capgiren les jerarquies del sistema hi pot haver individus que presentin indicadors de malestar. Un exemple que va exposar el professor Ernest a classe per a poder entendre aquests punt de vista és: posem per cas que donem els fills poder decidir sobre la gestió econòmica mensual, que es compra, quan, on... què podria passar?

Parlant dels conceptes anteriors cal dir que Minuchin fa una distinció entre poder i autoritat, el poder ve donat o te l'atorguen. Autoritat és un element que a l'igual que el respecta s'ha de guanyar, s'ha de treballar. Hi pot haver persones amb molt poder però amb poca autoritat i a la inversa (Ex: Mandela quan estava empresonat tenia molta autoritat però poc poder).

La creença de Minuchin és que el reestabliment de la jerarquia, la formulació de límits, la definició de rols i funcions i la dissolució d'aliances o triangles ajudarà a a retornar a una estructura familiar funcional.

Relacionat amb el que hem parlat al paràgraf anterior Minuchin va establir el període de frontera el que fa referència a l'àmbit de preses de decisions. Aquestes decisions poden ser: individuals, compartides, delegades... Els subsistemes del sistema familiar o la totalitat dels sistema amb l'exterior estan separats per límits. Aquests últims, els límits exteriors, s'anomenen fronteres.

Les fronteres varien en relació al seu grau de permeabilitat i poden ser:

• _____________ rígida
• ....................... laxe (invasions de territori constant, el contrari de rígida)
• - - - - - - - - - - - flexible (admeten la comunicació fluïda d'aquell sistema)

El poder existeix sempre, si al que de manera natural li pertoca no se'n fa càrrec ja hi haurà algú altre que se'n farà.

Minuchin va descriure les diverses modalitats estructurades triangulars patològiques en el seu concepte de triada rígida. Aquest concepte es refereix a les configuracions de relacions entre pares i fills en les que el fill s'utilitza per a desviar o evitar els conflictes paternals. Minuchin al 1974 va establir tres configuracions de triada rígida:

• Triangulació: cada un dels components del matrimoni intenta obtenir el recolzament del fill de cares al seu conflicte amb l'altre.
• Coalició: Un dels progenitors recolza al fill en un conflicte entre aquest i l'altre progenitor; aquesta situació respon creant un vincle entre el progenitor defensor i el fill per a poder anar en contra de l'altre cònjuge.
• La desviació del conflicte: es produeix quan defineixen a un fill com a "dolent/conflictiu" i els pares, tot i les seves diferències mútues en altres aspectes, uneixen els seus esforços per a controlar-lo. També hi ha un altre cas en el que es defineix al fill com a “malalt” i s'uneixen per a cuidar-lo i protegir-lo.

Minuchin Juntament amb Jay Haley, Braulio Montalvo i Bernice Rosman va desenvolupar un programa de capacitació i entrenament per a terapeutes familiars i al 1988 va fundar a Nova York el Family Studies Inc., un institut creat amb l'objectiu de formar terapeutes familiars. I aquí hi va treballar fins a ben entrada la vuitantena.

Jay HALEY

Nascut el 1923 i mort al 2007 va ser una de les figures fundadores la teràpia familiar breu i del model estratègic de la psicoteràpia – model en el que ell posa l'accent en les instruccions creatives i provocadores que de vegades utilitzar per a fer reaccionar als clients.

Què és la teràpia estratègica?

Com Haley va escriure en Teràpia Poc freqüents: Les tècniques psiquiàtriques de Milton H. Erickson : "La teràpia estratègica no és un enfocament particular o una teoria, sinó un nom per al tipus de tractament on el terapeuta assumeix la responsabilitat d'influir directament en les persones".

Un terapeuta que empra la teràpia estratègica ha de:

• Identificar els problemes tenen solució.
• Establiu metes.
• Dissenyar intervencions per assolir aquests objectius.
• Examinar les respostes.
• Examinar els resultats de la teràpia.

Haley al 1981 estableix uns conceptes evolutius i diu que la família com a sistema travessa una serie de fases més o menys normatives i pròpies del seu cicle vital. La importància de les nocions evolutives de la teràpia familiar sistemàtica no radica únicament a cada fase en ella mateixa sinó en les crisis a les que pot donar lloc el pas d'una a una altra. Vist des d'aquest punt de vista el procés òptim de superació consisteix en modificar l'estructura del sistema familiar mantenint la seva organització. Haley defensa que les famílies tenen una evolució natural i que si es produeix un bloqueig d'aquesta es poden esdevenir símptomes de malestar.

A part de Salvador Minuchin i Jay HALEY hi ha altres com Murray BOWEN o Carl WHITAKER que també desenvolupen tècniques i eines d'intervenció a nivell sistèmic.

Aquesta pràctica, la novena, consisteix en elaborar un genograma i un diagrama sistèmic i per aquest motiu explicaré que és cada un:

El genograma és un mitjà gràfic que permet plasmar i representar l'estructura d'una organització. El genograma ens dona pistes de l'estructura però en canvi no ens dona informació dels tipus de relació que hi ha entre els components de la família.

Llegenda del genograma

El Diagrama sistèmic per contra, tot i que és semblant, és un altre tipus de gràfic que té uns codis que permeten plasmar i representar el funcionament d'una organització.

Llegenda del diagrama sistèmic

S'ha de tenir en compte que a diferència del genograma en el diagrama sistèmic potser caldrà fer explicacions a peus de pàgina per a explicar alguna situació concreta.

PRÀCTICA

Genograma

Diagrama Sistèmic

REFLEXIÓ

Crec que tant el genograma com el diagrama sistèmic seran una molt bona eina en el nostre futur com a psicòlegs ja que, ens dediquem a la teràpia familiar o no, els nostres pacients formen part d'un sistema i com hem aprés en la teoria d'aquesta pràctica totes les interaccions amb els integrants d'aquest sistema influiran d'una o altra manera en la unitat amb la que nosaltres estarem treballant.

Crec que posant-nos les ulleres sistèmiques el món es pot veure des d'un tot global fent així que no estigmatitzem ni una persona, ni una família, ni una situació.

També com vaig comentar a la pràctica anterior el fet de no perdre temps buscant la causa ens farà utilitzar millor els recursos per buscar solucions i per tant la nostra feina serà més productiva ja que el que ens farà canviar la situació seran les solucions i el fet d'actuar davant del problema.

Per altra banda si tenim en compte el que vam dir a la pràctica anterior del fet de que un cop intervenim nosaltres com a terapeuta/psicòleg també formem part del sistema del pacient ja que no només existeixen els sistemes familiars.

Totes les ulleres que ens hem anat posant i que ens han donat visions noves i diferents de concebre el món i d'observar-lo, observar-nos i observar ens permeten poder agafar o descartar informació, teories, eines... per tal de crear les nostres pròpies i així formar-nos com a professionals.

En la recerca per a ampliar la informació he trobat molts articles, cites i esments bibliogràfics d'interès com ara:

• ACKERMANS, A. ANDOLFI, M. (1990) La creación del sistema terapéutico. Paidós: Barcelona.
• BATESON, G. (1999) Pasos hacia una ecología de la mente. Ed. Lohlé-Lumen
• BOWEN, M. (1991) De la familia al individuo. Paidós. Buenos Aires.
• HALEY, J. (1980) Terapia no convencional. Las técnicas psiquiáticas de Milton H. Erickson. Buenos Aires
• KEENEY, B.P. (1991) La improvisación en psicoterapia. Paidós
• MINUCHIN, S. (1998) El arte de la terapia familiar. Barcelona Paidós
• Pakman, M. (1996). Construcciones de la experiencia humana. Barcelona: Gedisa
• WHITE, M. (2002) Reescribir la vida. Barcelona: Gedisa

La meva conclusió definitiva i general d'aquest blog és que el coneixement és infinit, però sobretot enriquidor i que l'únic que en té la clau és el propi jo.

CAUSALITAT CIRCULAR

INTRODUCCIÓ

L'enfocament sistèmic prové de dues teories:

1. Teoria general del sistemes
2. Cibernètica

1. Teoria general del sistemes

És una teoria que va ser elaborada al 1947 pel biòleg alemany Ludwing von Bertalanffy. Aquesta és una teoria interdisciplinària basada en tres principis fonamentals que són:

• l'expansionisme: sosté que tot fenomen és part d'un altre fenomen més gran, substituint la visió orientada cap als elements fonamentals per una visió orientada cap al tot (enfocament sistèmic)
  
• el pensament sintètic: es refereix a l'enfoc sistèmic i està més interessat en unir les coses que no pas en separa-les.
  
• la teleologia: aquest terme va néixer a la Grècia antiga i se'l defineix com és l'estudi del comportament orientat a aconseguir determinats objectius i així pretén explicar els fenòmens a partir d'allò que el produeix o pel propòsit pel al que s'ha creat. Els sistemes es visualitzen com entitats globals i funcionals que busquen objectius i finalitats.
  

2. Cibernètica

El concepte de cibernètica prové de les funcions desenvolupades en un vaixell i voldria dir l'art de governar nabius(kybernytiky).

Orígens

Va ser un moviment iniciat per Norbert Wiener al 1943 per a explorar les “caselles buides de ciències com les matemàtiques, la física o l'estadística entre altres i unificar-les en una.

Els primer experiments va ser amb ordenadors per a donar solució a equacions diferencials.

Principals conceptes

És la ciència de la comunicació, el que integra i dona coherència als sistemes, i el control, el que regula els seu comportament. El seu camp d'estudi són els sistemes i defineix aquest com un conjunt d'elements dinàmicament relacionats entre sí que realitzen una activitat concreta per a assolir un objectiu. Els elements que formen el sistema estan relacionats entre sí i mantenen una interacció constant.

L'ENFOCAMENT SISTÈMIC

És un enfocament que trenca amb algunes de les idees bàsiques inclús de les perspectives/enfocaments anteriors en esquemes/conceptes bàsics.

Desde Wunt, James, el conductisme radical, psicoanàlisi, ... tots aquests enfocaments tenen com a focus d'atenció de forma habitual a l'individu. En l'enfocament sistèmic això no és així perquè aquests es centra en un grup d'individus o dit d'una altra manera en sistemes. Podem definir “sistema” com un conjunt de persones amb determinades relacions entre elles, serien sistemes per exemple: família, germans, parella, equip futbol, grup classe,etc.

A part de darrerament un aspecte fundamental que diferencia l'enfocament sistèmic dels enfocaments anteriors és que les persones no són les que tenen el problema. Dit d'altra manera les dificultats que apareixen i que pot experimentar una persona en particular no són fruit d'un problema interior, de quelcom que estigui malament en la persona, sinó que és un indicador de que les relacions dins d'un determinat sistema no són saludables o favorables.

Per poder entendre el concepte explicat a continuació desenvolupo l'exemple concret que va exposar el professor Ernest Luz a classe: “ Una noia que pateix una patologia alimentària com l'Anorèxia és un indicador de que la forma de relacionar-se dins del sistema familiar no és saludable”. Per tant des de l'enfocament sistèmic si aquestes relacions canvien molt probablement els símptomes aquest senyals canviaran. Tenen en compte l'individu però sempre tenint-lo com a integrant d'un sistema.

Per tant, en el conductisme radical i en la psicoanàlisi qui té fòbia és la persona i s'ha de tractar únicament a l'individu. En l'humanisme parlem també de necessitats de la persona. En canvi dins de l'enfocament sistèmic parlem de sistema (conjunt), des d'aquest punt de vista, doncs, quan un sistema no acaba de funcionar es manifesta en un individu tot i que a vegades potser en més d'un. Per tant “quan un sistema està malalt qui desenvolupa els símptomes és la baula més feble de la cadena”.

Un altre aspecte que el diferència de la resta és que no considera que es puguis arribar a determinar les causes del comportament, no es centra en el “perquè?” el motiu principal per al que no li interessa el “perquè?” és a causa de que creu que la xarxa de relacions és tant gran, són tantes les coses a estudiar i analitzar i és tant complexa que es molt difícil esbrinar-lo. A més a més defensen que no és necessari conèixer la causa per a resoldre el problema.

Fins al moment en que va aparèixer aquest enfocament es defensava un tipus de causalitat lineal “Causa – Efecte (A → B)” en canvi l'enfocament sistèmic defensa un altre tipus de causalitat, la causalitat circular. Un exemple que explica la causalitat circular des d'un punt de vista còmic és el següent: Què va ser primer l'ou o la gallina? La gallina pon ous, dels ous surten gallines...

Per tant podem dir que la pregunta que intenten resoldre no és “perquè?” sinó “com?” Com es manté un sistema? No ens cal saber com es va trencar el vidre per poder canviar-lo. E els sistèmics dediquen molt poc temps a les causes d'un determinat comportament ja que creuen que fins i tot la causa pot haver desaparegut. Un exemple que va exposar l'Ernest Luz va ser: “Els musulmans segueixen sense menjar carn de porc, ho tenen prohibit” En els seus inicis es va prohibir per una epidèmia de triquinosi, en aquest cas com en molts altres la causa ha desaparegut però segueixen igualment la indicació, continuen sense menjar-ne.

Quelcom que defensen els sistèmics és que quan trobem seqüències circulars insalubres aquestes es poden trencar, i principalment aquest és l'objectiu, creuen que es poden trencar les rutines que duen a la persona a desenvolupar els símptomes.

Tot i que, com hem dit anteriorment es poden trencar les seqüències circulars s'ha de tenir en compte que les solucions que un dona un per intentar canviar la situació poden augmentar o mantenir el problema. Dit d'altra manera una intervenció, com seria per exemple la del psicòleg, pot trencar el cercle viciós però també pot crear efectes que no hi eren o empitjorar-ne alguns dels que ja hi havia. Això en medicina és el que s'anomena IATROGÈNIA: efecte que genera la intervenció a nivell negatiu. La Cibernètica ens posa en antecedents i ens ha intentat posar en alerta de que això pot succeir, si entrem en el sistema la nostra intervenció o no intervenció té efectes, és impossible no comunicar. La participació del psicòleg, un element, canvia el funcionament del sistema per tant hem de tenir en compte que la nostra intervenció no serà mai innòcua. A partir d'aquest plantejament s'han intentat donar solucions o més aviat posar límits com per exemple el que diu l'enfocament de teràpia estratègica breu: si desprès de “x” dies no hi ha cap efecte en la línia que busquem hem de fer un canvi. Un altre límit per exemple és que no es permeten més de 10 teràpies/intervencions.

Per l'enfocament sistèmic d'entrada cada individu es cura sol, a l'igual que un tall a la pell, l'organisme té prou defenses per a que aquesta ferida és curi, exteriorment l'únic que fem es posar-hi un vena i donar-hi suport i unes condicions òptimes per a que això es doni.

Aquest enfocament doncs xoca de ple amb la psicoanàlisi ja que per a ells seria el propi pacient que hi oposa resistència. Hi ha un autor que diu que hi ha Persones Barracuda, que són aquelles que segueixen amb aquest funcionament “destructiu” per por a que això pugui empitjorar. Efecte papallona, el batec d'ales de la papallona al pacific pot provocar un cicló a l'altre punta del planeta.

Dins d'aquest enfocament hi trobem diferents autors però nosaltres ens centrarem en els següents:

Autors:

Gregory BATESON 

Aquest va néixer a Cambridge el 1904 i va morir a Sant Francisco el 1980. Antropòleg Estatunidenc d'origen britànic. Especialista en antropologia social, va realitzar treballs de camp a Nova Guinea i Bali, i en cibernètica, ja que va aplicar a la psiquiatria els principis de la teoria de la comunicació. Entre les seves obres més importants i trobem: Communication (1950) i Mind and nature. A necessary unity (1979).

Aquest autor utilitza un mètode interdisciplinari però no intercanviant informació entre disciplines sinó intentant descobrir pautes comunes entre elles. Doncs les qüestions de Bateson no són lògiques sinó ecològiques. La epistemologia que proposa Bateson és una alternativa per a millorar la manera d'interactuar amb el nostre univers.

És un autor molt interessant dins de l'àmbit de la Psicologia, ell proposa una nova manera de pensar sobre la naturalesa de l'ordre i l'organització dels sistemes vivents, en aquesta nova visió global sobre els sistemes inclou biologia i estudi de conducta.

Bateson va fer un llarg estudi observacional de diferents cultures i a partir d'aquest va establir que hi ha:

• Relacions simètriques: Els diversos elements dle sistema interactuen de forma semblant ( en escalada o en desescalada). Pot ser de tipus constructiu o destructiu. Una parella es discuteix i una insulta a l'altre i l'altre a l'altre i així constant de manera escalada. (destructiva)
  Dos alumenes que competeixen per veure qui dels dos preparà millor una prova.

• Relacions complementàries: Els diversos elements del sistema interactuen de forma diferent (rols diferents). Pot ser de tipus constructiu o destructiu.
  El cuidador i el que es cuidat: Constructiva
  Víctima i abusador : Destructiva

Per altra banda amb l'observació de famílies de pacients esquizofrènics va observar que aquestes presentaven una gran quantitat de contextos paradoxes i metamissatges. Doncs va ser aquí quan al 1956 conjuntament amb Jackson, Haley i Weakland van generar un informe psiquiàtric, molt discutit, en el que van incloure el concepte de “doble víncle” com la constant de l'esquizofrènia dels infants.

Milton ERICKSON

Nascut a Nevada el 1901 i mort el 1980 va ser un psiquiatra i un psicòleg considerat per molts com el professional més important de la hipnosi mèdica en el seu temps. Va ser president fundador de la Societat Americana d'Hipnosi Clínica.

Erickson era conegut pel seu enfocament poc convencional de la psicoteràpia, tal com es descriu en el llibre Uncommon Therapy per Jay Haley, també pel seu ampli ús de la metàfora terapèutica i la història, així com la hipnosi, i sobretot per crear i definir el terme Teràpia Breu, aquest terme està enfocat a abordar canvis terapèutics en relativament poques sessions, sovint només a partir d'una única sessió.

A Erickson se'l pot considerar un clínic més que un teòric ja que les seves tècniques no es poden classificar en un protocol concret perquè adaptava els seus protocols tant a cada client o pacient com al problema que aquest presentava.

PRÀCTICA

Elaborar seqüències de CAUSALITAT CIRCULAR per a cadascuna de les quatre modalitats següents:

Complementaria constructiva

Complementària destructiva

Simètrica constructiva:

Simètrica destructiva: 

 

REFLEXIÓ

La meva reflexió pel que fa al treball a classe amb els meus companys és que no sempre és fàcil treballar amb en equip, una de les problemàtiques més comuna és que moltes vegades ens tanquem i mantenim en que el que nosaltres pensem és el millor i a partir d'aquí costa arribar a un consens si tothom té el mateix pensament. S'ha de tenir en compte que treballar en equip és argumentar, compartir, exposar, escoltar, etc. però també buscar solucions consens i tenir una predisposició inicial per a poder canviar i adaptar-se al que l'altre proposa en el cas de ser necessari.

Pel que fa a la pràctica el que he trobat més curiós és que, tot i compartir la idea de l'enfocament sistèmic i de la teoria de la causalitat circular, ens hagi costat unir “l'inici” amb el “fi” ja que segons la teoria inici i fi no existeixen sinó que agafis el punt de referència que agafis la successió dels fets tindrà lògica. Per tant el que m'ha cridat més l'atenció és el fet de que quelcom que succeeix a la vida quotidiana de manera natural ha nosaltres ens hagi suposat un esforç. En relació a aquesta i basant-me també en el que he exposat en el paràgraf anterior haig de dir que tot hi arribar a un consens amb el meu equip de treball, en relació als exemples exposats, no estic del tot convençuda ni contenta amb el resultat. Crec que podríem haver emprat més temps per tal de presentar quelcom més complex o fins i tot amb un “punt més còmic”. De totes maners crec que poder fer aquestes reflexions aporta un coneixement sobre un mateix a tenir en compte per a pròximes situacions.

Pel que fa a la reflexió personal penso que aquesta pràctica m'ha fet conèixer i prendre consciència de que la majoria dels individus al llarg de la nostra vida perdem un temps molt valuós (de fet, crec que el temps és el que més valuós que “tenim” i podrem “tenir”) intentat buscar la causa del que ens passa i que aquest temps, en proporció, és molt més gran del que emprem per a trobar solucions, que és el que realment ens farà poder canviar la situació en el que ens trobem.

En conclusió el que vull dir és que Trobem o no la causa és buscar, trobar i aplicar solucions, ens donin o no els bons resultats que esperem, les que ens faran canviar la situació en la ens trobem.

Com diu la dita “de los errores se aprende” 

 

HUMANS SENSE LÍMIT: Superdotats

Aquest matí al canal Odisea he vist aquest documental i l'he volgut compartir amb vosaltres

http://documentales.videosyonkis.com/online/humanos-sin-limites-superdotados

Humanos sin límites és una serie de documentals produïda per la BBC en el que intenten mostrar les ganes de viure i lluitar de la nostra espècie. El primer episodi, publicat el 2009, és "Superdotats" aquest, que està classificat com un documental de ciència/neurologia i en ell que podem veure a Michael preparant-se per ser admès a la Mensa, organització internacional que agrupa a persones superdotades; però per poder-ho dur a terme necessita augmentar el seu CI, pel que durà a terme un rigorós programa basat en una dieta especial, exercici i entrenament del seu cervell. A més a més du a terme diferents entrevistes, entre elles al home amb el CI més alt del Regne Unit, a pares que volen potenciar el CI dels seus fills des del naixement, la directora d'un escola per a infants superdotats...

Qüestions:

Realment podem entrenar el nostre cervell per a ser més intel·ligents? Quin percentatge és genètic i quin percentatge educacional?

ACTITUDS ROGERIANES

INTRODUCCIÓ

Aquesta pràctica número 7 la podem lligar amb la número 6 ja que totes dues són de personatges de la Psicologia Humanística.

Aquesta pràctica té com personatge que és un dels més nomenats dins de l'àmbit de la psicologia. Aquest al que ens referim és Carl Rogers.

Psicologia Humanista

Com que la Psicologia Humanista l'he explicat a la pràctica anterior només diré que aquesta és la tercera força del la Psicologia.

A l'igual que a la pràctica sis ens vàrem centrar amb Abraham Maslow en aquesta treballarem sobre una de les teories de Carl Rogers.

Biografia

Carl Rogers va nèixer el 8 de gener de 1902, a Oak Park, Illinois, un suburbi de Chicago. Va ser el quart fill de sis fills. Va començar la seva educació acadèmica directament en un segon grau ja que sabia llegir fins i tot abans de començar el parvulari.

Carl va passar una adolescència amb una estricta educació. Va ser una noi força solitari, independent i autodisciplinat.

Va anar a la Universitat de Wisconsin a estudiar agricultura. Després de graduar-se, es va casar amb Helen Elliot, es va mudar a Nova York i va començar a anar al Union Theological Seminary, una famosa institució religiosa liberal. Aquí, va prendre un seminari organitzat per estudiants anomenat "Why am I entering the ministry?" Després d'aquest seminari va començar a dubtar sobre la seva religió i va canviar. La pèrdua en la religió seria, per descomptat, el guany de la psicologia. Rogers es va canviar al programa de psicologia clínica de la Universitat de Columbia i va rebre el seu PhD en 1931. No obstant això, Rogers ja havia començat el seu treball clínic en la Rochester Society for the Prevention of Cruelty to Children (Nova York). En aquesta clínica, aprendria la teoria i aplicacions terapèutiques d'Otto Rank, qui li incitaria a agafar el camí del desenvolupament de la seva pròpia teoria.

Carl Rogers és un Psicopedagog nord-americà, famós pel seu mètode de psicoteràpia no directiva per a esquizofrènics. Al 1939 va fundar un centre independent de psicopedadogia a Rochester. Després, al 1940, se li va oferir la càtedra completa a Ohio. Dos anys més tard, escriuria el seu primer llibre "Counseling and Psychotherapy". Més tard, el 1945 va ser convidat a establir un centre d'assistència a la Universitat de Chicago. En aquest lloc, el 1951, va publicar el seu major treball, la Teràpia Centrada en el Client, on parlaria dels aspectes centrals de la seva teoria. El 1957, va tornar a ensenyar en el seu “alma mater”, la Universitat de Wisconsin. Desafortunadament, en aquest moment hi havia seriosos conflictes interns en el Departament de Psicologia, el que va motivar que Rogers es desil·lusionés molt amb l'educació superior.

Al 1963 va reprendre la investigació, però per llavors el seu mètode ja s'havia generalitzat, especialment en l'ensenyament. Rogers va basar el seu mètode terapèutic en la implicació directa terapeuta-malalt, sense permetre que la tradicional distanciació mèdica o psicoanalítica interferís en l'evolució clínica de l'esquizofrènic. Un mica més tard al 1964, va acceptar feliç una plaça d'investigador a La Jolla, Califòrnia. Allà atenia teràpies. També va donar força conferències i va escriure, fins que va morir al 1987.

Les seves principals obres són: El tractament clínic dels nens difícils (1939), Psicoteràpia i relacions humanes (1942), Psicoteràpia centrada en el client (1951) i El procés de convertir-se en persona (1961). En el seu últim treball (Sobre el poder personal, 1979) va concebre la relació interpersonal com el mitjà idoni per aconseguir un canvi social pacífic.

Carl Rogers va ser el primer que es planteja fer entrar una càmera de vídeo en una sala de psicoteràpia. Ell defensava que dins de cada ésser humà hi havia una tendència al creixement i una tendència a l'actualització. Diu que a la persona no se li ha d'explicar com ha de créixer, cada persona posseïx en el seu interior la saviesa per saber com ha de créixer, creu que únicament s'han de tenir les condicions òptimes per a que aquesta es desenvolupi. Diu que les condicions òptimes estan en base de que les relacions, contextos i organitzacions siguin saludables o insalubres. Per a Rogers l'únic expert és la pròpia persona.

Que les condicions siguin favorables és el que fa facilitador que la persona pugui satisfer les necessitats humanes establertes per Abraham Maslow. També defensa que si l'altre persona, les que ens envolten, han experimentat i assolit les tres actituds bàsiques és donaran les condicions òptimes per a que la persona també les pugui desenvolupar i assolir.

Les tres actituds bàsiques són:

1. Acceptació incondicional: acceptar les persones pel que són, separar el que és del que fa. (no tenir prejudicis) Fa una distinció entre que fa una persona i en el que és en si mateix.
2. Comprensió empàtica: posar-nos en la pell de l'altre. Experimentar-lo des del punt de vista de l'altre. Posar-nos en els mocassins de l'altre
3. Autenticitat, Congruència, Coherència. Sentir pensar i actuar en la mateixa línia. (fàcil de dir però molt complicat de dur a terme)

Ambient favorables, si les persones que ens envolten tenen aquestes actituds bàsiques.

1. Acceptar-se
2. potenciar els punts forts
3. no entrar en contradiccions

Rogers diu que: amb un minut a l'any d'una autèntica comprensió empàtica en faríem prou

Empatia: ell creu que podem deixar de banda el nostre jo per sentir i posar-nos al lloc de l'altre, però sentin el de l'altre però sabent que és de l'altre. Anomena “mazmorras” a aquella part del jo que no permetem conèixer. Rogers a diferència d'altres personatges no parla de pacient sinó que parla de clients.

Podem dir doncs que en tota la seva extensió, la teoria de Rogers està construïda a partir d'una única “força de vida” la que ell anomena tendència actualitzant.

PRÀCTICA:

Comentari reflexió del documental de “60 minuts”: pensant en els altres.

Aquest documental PENSANT EN ELS ALTRES amb el títol original “Learning to care” és un reportatge produït per NHK, Japó. Aquest, realitzat amb especial cura i amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics que és relacionen molt estretament amb la concepció humana que té la Psicologia Humanista.

El reportatge va ser gravat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, una ciutat d'uns vuit mil habitants. Aquest ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares. Durant el reportatge se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió. S'ha de tenir en compte que és un mestre, que a l'igual que tots els altres, s'ha d'enfrontar també a la falta de concentració i al poc entusiasme dels alumnes cap al aprenentatge. Tot i les complicacions El mestre Kanamori amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure.

El reportatge, entre d'altres, ha obtingut el Gran Premi en el Festival de Banff 2004, la medalla de bronze en el Festival de Nova York, el Gran Premi en el Festival de Televisió del Japó i la Medalla d'Or en el Festival Internacional dels Estats Units de Religió, Ètica i Humanitats.

Enllaç del documental: http://vimeo.com/12609462

REFLEXIÓ

Respecte al documental puc dir que és un treball molt enriquidor del que no he pogut resistir la temptació i l'impuls de compartir amb la gent que m'envolta i sobretot amb les meves amigues psicòlogues. És un documental que fa reflexionar i et porta a valorar el teu moment actual. Crec que el missatge que transmet és clar, si tu no respectes al altres i no comparteixes el que sents mai podràs estar tranquil amb tu mateix i això du a la persona a no poder valorar el que té i el que ha aconseguit.

El lema “ser feliços” em va fer negar els ulls de llàgrimes. Buscar la felicitat és quelcom que ens acostumen a dir que és impossible que no és una meta sinó un estat. Jo penso que sí és així però per altra banda també penso que no podem ser tant pessimistes. La felicitat la tenim idealitzada i això és el que ens fa en moments sentir-nos frustrar. És important doncs poder fer un coneixement de nosaltres mateixos per a poder saber que és el que necessitem i que és el que busquem, què significa per a nosaltres tenir les necessitats cobertes i fins a quin punt això que pensem és així en realitat. En aquesta societat en la que vivim constantment rebem bombardeig d'informació: anuncis, cartells, cançons, ... jo recordo el primer cop que vaig anar a Barcelona. Va ser una dia que vaig agafar molt i molt mal de cap i anys més tard vaig pensar perquè els primers cop que anava a Barcelona o a grans ciutat sempre agafa mal de cap, ja que actualment vivia allà i ja no em passava. A una de les conclusions que vaig arribar va ser que la quantitat d'informació que m'arribava saturava els meus sentits i provocava així aquell mal de cap. El que vull dir amb això és que no som conscients de la quantitat d'informació que rebem i en aquesta gairebé sempre ens diu que és el que em de fer per ser feliços o per estar contents. “ si compres “X” tindràs més amics” “Si consumeixes el producte “A” et sentiràs millor amb tu mateix”... Fins a quin punt sabem realment el que volem o necessitem? Realment el que creiem que ens farà feliços és el que creiem?

Per a mi el missatge intern que dóna el professor Toshiro Kanamori és que la felicitat no l'aconsegueixes tenint coses sinó de poden-te conèixer a tu mateix i podent compartir amb els altres la teva essència. Més o menys el missatge seria: el camí a la felicitat i el camí al propi coneixement és la comprensió del que senten els altres.

Crec que amb les “Cartes de la llibreta” on els alumnes escriuen els seus pensaments, emocions, situacions... mostren realment el que senten: alegria, fermesa, gratitud... és una manera pràctica de extreure d'ells les coses més importants que pensen i que viuen. Escriure, des del meu punt de vist, és una de les maneres més còmodes de treure i expressar el que sents. Les idees en el si d'elles mateixes queden més ordenades i a l'hora d'intentar expressar busques i per tant te n'adones del que realment estàs vivint el moment. Per a mi és una bona manera per no divagar dins dels teus propis pensaments.

Crec que en una pràctica anterior vaig fer referència a un tractament que estic seguint, doncs avui crec necessari tornar-ho a nombrar. El tractament que segueixo, entre altres coses, consta de formar part d'un grup d'auto-ajuda. Veient aquest documental he entès perfectament com es sentien els infants a l'hora d'esposar davant dels altres les seves cartes i també els altres al escoltar-les. A l'igual que els alumnes del mestre Kanamori jo en el transcurs del meu tractament he pogut descobrir que al llarg de la vida moltes vegades pensem que les coses que ens passen únicament ens passen a nosaltres, que som estranys i fins i tot a vegades dolents per tenir determinats pensaments. Ells al llegir les cartes en veu alta produeixen un efecte en els altres, com per exemple el cas de la carta d'en Ren sobre la mort de la seva àvia, que els mostra que no estan sols i que és millor compartir el que senten “El dolor és menor si el comparteixes” ja que quan aconseguim dir aquests pensaments en veu alta, primerament, perden força i més tard t'ajuden a adonar-te de que no ets l'única persona que els té, ni la única que pateixes o que s'angoixa per un tema concret.

Aquesta manera de funcionar ajuda a aconseguir un desbloqueig emocional que a vegades es crea sense consciència quan ens diuen “no ploris que ja ets gran” o amb frases semblants.

Com a futurs psicòlegs però sobretot com a persones aquest documental és una bona manera de fer un tomb a la visió que tenim actualment de la nostra vida i també dels nostres actes.

Per tant com a resum de la pràctica i de la reflexió em quedo amb el lema:

“Si una persona no és feliç no ho serà ningú”