Aquesta segona pràctica duta a terme amb el professor Ernest Luz dins de la part pràctica de l'assignatura de Fonaments de Psicologia ens apropa a la dessensibilització sistemàtica.
Per situar-nos...
Wilhelm Wundt al 1979 volia definir l'estructura mental i va investigar i va fer estudis sobre aquesta provocant així el naixement de l'Estructuralisme.
Anys més tard a finals del s XIX William James du a terme un treball complementari al treball de W. Wundt en el que investiga com funciona la ment, d'aquesta manera apareix el funcionalisme.
Entre finals del s. XIX i principis del s. XX parlarem de la Psicoanàlisi fundada per Sigmund Freud, el que escriu el llibre de la interpretació del somnis (1900) entre d'altres i també escriu el primer text relacionat amb l'estudi de la histèria.
Al 1913 John Broadus Watson assenta les bases del Conductisme el que defensa que no es poden estudiar els estats mentals per que aquest formen part d'una “caixa negra” i diu que la psicologia s'ha de centrar en el comportament que és el que es pot observar. Dins del conductisme trobem el condicionament clàssic de Iván Pavlov (precursor del conductisme) i el condicionament operant de B.F.Skinner.
Què és la dessensibilització sistemàtica?
La dessensibilització sistemàtica és un mètode psicoterapèutic que té les seves arrels en el laboratori experimental (Wolpe, 1948, 1952, 1958). En aquest s'experimentava amb gats als que se'ls creava una neurosi experimental, tancats en una petita gàbia se'ls descàrregues elèctriques d'alt voltatge les que anaven presidides per un so. Es va demostrar que aquestes respostes d'ansietat relacionades amb la neurosi eren extremadament resistents ja que després d'un llarg període de temps en els que se'ls va deixar d'administrar les descarregues elèctriques aquests animals donaven respostes d'ansietat davant dels estímuls relacionats amb aquesta pràctica i que fins i tot els duia a inhibir una resposta tant bàsica i adaptativa com seria menjar.
Fent un treball comparatiu es va poder veure que els nivells d'ansietat dels animals eren inferiors que als dels éssers humans.
Les observacions que es van extreure d'aquests experiments van dur a la recerca de mètodes que poguessin dur a la eliminar els hàbits neuròtics dels humans, Jacobson al 1938 va descriure una resposta inhibidora de la resposta d'ansietat en la que no demanava al pacient cap reacció motora cap a la font de resposta de l'ansietat. Als pacients als que no se'ls podia aplicar l'assertivitat a causa de la seva neurosi se'ls va començar a donar un petit entrenament de relaxació, es va observar que donava respostes positives però que era necessari un alt potencial de relaxació per a poder eliminar l'ansietat que provocava una estímul fòbic de la vida real. Paul al 1969 va demostrar que la relaxació muscular produeix efectes oposats als de la resposta d'ansietat i estudis similars a aquests van ser els que van fer possible l'avanç cap a l'aplicació de la teràpia de dessensibilització sistemàtica.
Aquest mètode terapèutic basat en principis conductistes i en particular en el contracondicionament va ser utilitzat per Mary Cover Jones per fer superar les fòbies i té com a objectiu principal aconseguir que el subjecte emeti respostes noves als estímuls que anteriorment provocava en ell respostes no desitjades. Aquest objectiu es pretén aconseguir a partir de l'aproximació progressiva del subjecte cap a l'estímul fòbic, aquesta aproximació progressiva anirà acompanyada necessàriament de tècniques de relaxació. Per tant, per a dur aquest mètode amb èxit s'hauran de seguir els tres passos següents:
- El terapeuta establirà una jerarquia de situacions relatives a l'estímul fòbic, ordenades de menor a major,
- Es donarà al subjecte una mínima basa de tècniques de relaxació muscular,
- Se li aniran presentant al subjecte la serie de situacions començant per la de menor intensitat i quan aquest ja no respongui a aquesta amb ansietat sinó que ho faci de manera relaxada es passarà a la següent situació i és seguirà el mateix procés fins a arribar a la última fase en la que el pacient ja no mostrarà ansietat davant de cap de les presentacions de l'estímul fòbic.
Què és una fòbia?
Una fòbia (paraula derivada de Fobos (en grec antic Φόϐος, ‘pànic’, que era la personificació de la por en la mitologia grega, fill d'Ares i Afrodita) és un trastorn emocional que es caracteritza per una por intens i desproporcionat davant d'objectes i/o situacions concretes.
PRÀCTICA
El professor Ernest Luz ens va presentar dos casos:
- Cas 1: Un nen de 7 anys que té fòbia als autobusos perquè un dia mentre estava mirant les notícies amb la seva àvia va veure un accident d'autobús. Això no provoca gaires malts de caps fins que més endavant, el pare del petit es posa malalt i i l’única manera que tenen l’avia i el nen de desplaçar-se és anant amb autobús, i en aquell moment el nen s’hi nega.
- Cas 2: Una nena de 8 anys la qual desprès de la picada d'una abella li agafa fòbia a aquest animal. Un dia aquesta nena veu que al pati de l'escola hi ha un rusc i es nega a sortir-hi, la mestra ho intenta però no aconsegueix ni que la nena surti al replà.
Després ens va demanar que en triéssim un i establíssim 10 fases basat-nos en el mètode de dessensibilització sistemàtica. Juntament amb les meves companyes Angie Gañán i Jacqueline Lozano hem triat el segon cas el de la nena amb fòbia a les abelles.
Possible programa de dessensibilització en 10 passos
- Demanarem que dibuixi una o varies abelles i que les pinti. L'ambient en el que es trobarà serà relaxat i amb música de fons, la que serà únicament instrumental.
- Mostrarem dibuixos animats en el que el protagonista sigui una abella, un video com per exemple el següent: http://www.youtube.com/watch?v=r9QhuwoWL74&feature=related
- Mostrarem Fotografies/imatges reals d'aquest animal i les acompanyarem d'explicacions relacionades amb la manera de viure d'aquest, les seves funcions, els beneficis que els humans en traiem de les abelles, etc. Les imatges poden ser en fitxes o fotografies dinàmiques com l'exemple següent: http://www.youtube.com/watch?v=S7c8Cv4H0p4
- Mostrarem un documental amb imatges i explicació: com fan la mel, funcions, com viuen... http://www.youtube.com/watch?v=xLhUE39UaN4&feature=related
- L'aproparem a una abella mostrant-li una capsa de vidre amb una abella dins, com en les que mostren els apicultors a les fires en les que és veu el rusc i com aquestes treballen.
- Aquest pas constarà en, a l'hora del pati, intentar apropar el subjecte al rusc però sense sortir al pati, per exemple des d'una finestra (aquesta estarà tancada) de l'escola en el que el pugui veure i d'aquesta manera que vegi que la resta nens juguen a prop sense cap problema.
- Aquest pas serà com l'anterior però obrint la finestra des de la que observem.
- Intentar sortir al pati però lluny de la zona del rusc.
- Sortir al pati a jugar acompanyada de la persona que ha dut a terme els passos.
- Sortir a jugar amb la resta dels companys i per tant sola, sense la companyia de l'adult.
REFLEXIÓ PERSONAL
Per començar exposaré la primera situació problema amb la que ens hem trobat que ha sigut a l'hora de triar quin dels dos casos volíem treballar ja que hem valorat que molt probablement el cas dos –la nena que té fòbia a les abelles- podria dur un procés molt més llarg i més acurat a diferència del cas u -el nen amb fòbia als autocars- ja que la nena ha patit un mal físic, la picada de l'abella, i el nen no. En el cas u la fòbia s'inicia a partir d'una imatge, que traumàtica o no, és una imatge, ell directament no ha patit cap mal ni és una experiència física pròpia.
Per altra banda les reflexions m'han dut a pensar que s'ha de tenir en compte que ambdós subjectes és troben en la mateixa etapa evolutiva. Tots dos són infants i per tant són subjectes molt més predisposats als canvi, per una banda per que la mateixa etapa els permet crear nous esquemes mentals amb més facilitat i per altra banda vull introduir una frase, que malauradament no se de qui és, que diu el següent: “Els infants no tenen ego i per això poden expressar les emocions en la seva naturalesa” amb això vull dir que els infants accepten l'ajuda externa i expressen el que senten sense jutjar-se ni autoanalitzar-se, en el cas de treballar amb adults ens trobaríem fàcilment amb casos en els que el subjecte seria reticent a acceptar l'ajuda externa i també a expressar el que sent i pensa per por al que puguin dir els altres, por a ser “jutjat”.
Un altre punt a tenir en compte és que aquest proces de dessensibilitaxació sistemàtica l'hem desenvolupat en deu passos i s'hauria de tenir en compte que potser l'infant amb el que treballem necessita més passos per tant valoro que hauríem de tenir unes possibles subfases o faces alternatives a l'igual que una predisposició al canvi i una mentalitat oberta davant les possibles situacions problema que puguin anar sorgint a mida que avancem en les fases per a poder desenvolupar i trobar solucions amb més rapidesa. Un psicòleg a de creure en les tècniques que utilitza i en l'estructuració i la posada en pràctica d'aquestes però tenint consciència de que cada subjecte és diferent i que el que ha sigut funcional anteriorment potser aquest cop no ho serà.
